COM ESCRIU?

En Josep Gòrriz és autor de més d’una cinquantena d’obres, la majoria de les quals dins del camp de la literatura infantil i juvenil.  En els seus inicis com a escriptor, l’autor va semblar insinuar una predisposició i una gran preferència pel gènere de misteri, com afirmava el crític i escriptor Andreu Sotorra, l’any 1993, tot analitzant dues novel·les policíaques d’en Josep Gòrriz que
acabaven d’aparèixer en aquells moments: No surtis amb estranys i El novè graó. Com en altres relats policíacs de l’autor, les dues [novel·les] es caracteritzen per una equilibrada acció que avança a cops d’intervenció fruit de l’atzar. Una acció que no és gens meteòrica, malgrat que el seu desenvolupament s’acobli bé al gènere policíac més esquemàtic.2

Recordem, al respecte, que l’autor va guanyar el premi Ferran Canyameres que, precisament, premia novel·les d’aquest gènere. Més tard, en una entrevista concedida arran de la publicació d’El vol de l’oreneta i El camí de l’aigua, l’autor declara, en relació amb el tema policíac: «N’estic una mica saturat».

En la mateixa entrevista s’afirma: Josep Gòrriz ha donat un cert gir a la seva carrera literària en la seva última època. Si abans els seus llibres anaven dirigits principalment al públic juvenil, i
entraven sovint en el gènere fantàstic, en l’actualitat escriu pensant en lectors més infantils, i aborda temes de fantasia i de faula. Malgrat aquesta lògica evolució de la seva obra cap a altres gèneres i registres, el misteri ha continuat impregnant moltes de les seves obres. Són moltes les narracions infantils en què trobem aquest toc de misteri ben utilitzat, ben tramat, que sol agafar girs sorprenents i finals inesperats.
En els seus inicis com a escriptor, en Josep Gòrriz també va trobar temps per a la investigació històrica de les pròpies arrels fruit de la qual va ser, com ja hem dit, el llibre Arrels de Sabadell. També ha tastat el gènere teatral; ho va fer amb l’obra Pluja de versos, un conte musical estrenat l’any 2003 al Pavelló Municipal de Matadepera. I, com hem pogut comprovar a l’apartat anterior, són freqüents les seves col·laboracions en diaris i revistes.

IMG_7077

El que destaca més de la seva obra, i que salta a la vista així que ens hi endinsem, és que en Josep Gòrriz mai no ha deixat de ser aquell nen que s’inventava històries de camí cap a l’escola. Per a l’autor, escriure continua sent una necessitat. Les històries imaginades de camí al col·legi, seguint les passes mestres de Juli Verne, li van servir per desenvolupar una tendència natural a construir històries; una tendència que, amb els anys, es va convertir en passió i que no ha perdut mai. Aquest fet, el de tenir una infantesa on la imaginació ha ocupat un lloc important a
l’hora d’inventar històries, és un tret comú en els escriptors, sobre tot quan es dirigeixen a nens i joves. I també, evidentment, en molta altra gent que potser no escriurà mai un llibre però que en durà mils a dintre durant tota la vida.

Però en Josep Gòrriz és capaç, encara, d’escriure des de l’interior del nen de set anys que du a dins. No ha perdut aquesta perspectiva infantil; no puja cap graó per explicar històries als
més menuts des d’una posició d’adult. En Josep Gòrriz, ara, ja no solament inventa sinó que, a més, escriu totes aquelles que van formar part de la seva infantesa. Ho fa amb ulls de nen. Amb els mateixos paisatges exòtics i protagonistes arrauxats, com queda clar i manifest en un llibre com ara L’ogre menjanens.
També sol haver en l’obra de Josep Gòrriz una invitació a la reflexió. Per això, a l’aula es pot treure molt de suc de les seves novel·les: No surtis amb estranys planteja un debat ètic com a fons: les persones com a producte de confecció. En El novè graó, allò que es desemmascara, estirant el fil d’un segrest del fill d’un apoderat d’una fàbrica tèxtil, és que els policies utilitzen diners de les partides de droga decomissades.

El que està bé i el que no ho està; el que fa funcionar la societat i el que l’atura, i ara arribem al tema preferit de l’autor: l’amistat en totes les seves facetes i inflexions. La de veritat. La que dura sempre i enriqueix i enalteix la vida, com la dolça companyonia d’en Barni i l’Àlex a l’abans esmentada L’ogre menjanens. El seu sentit de l’humor i el coneixement profund de la llengua, dels seus girs i expressions més peculiars, arrenquen sovint el somriure de grans i petits i acosten la lectura als lectors més indolents. En Josep Gòrriz confessa que al principi escrivia sense mètode, d’una forma intuïtiva. Fins que va aconseguir casar forma i contingut. Però un fet determinant en la seva carrera com a escriptor és el seu coneixement de l’Aula de Lletres, dirigida per Mercè Company. És allà on comença a veure les coses d’una altra manera; on comença a assimilar tècniques que no s’ensenyen a cap universitat i que són l’a-b-c de l’escriptura literària.

I, si algú pregunta a en Josep Gòrriz quina és la fórmula màgica que tot escriptor hauria de conèixer, és ben probable que ell respongui: “Si no t’ho passes bé fent un llibre, el lector s’avorrirà”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s